Hi havia una vegada, en una ciutat molt llunyana, dos veïns que es comportaven entre ells molt malament, un tal senyor Carnestoltes i una tal senyora Quaresma.El Senyor Carnestoltes era molt divertit, molt bromista i fins i tot una mica mal educat.
La Senyora Quaresma era molt avorrida,molt seca, però també molt estalviadora.
Un dia en Carnestoltes , que s’avorria, va decidir disfressar-se de rei , es va posar la corona i va sortir al carrer tot cridant:
“EIIIIIIIIII ,Sóc el rei Carnestoltes
i mano i ordeno disbauxa,
ja podeu tots dansar,
fer festa i ballar
fins que us rebenti la faixa.”
La gent va sortir al carrer animats pel senyor Carnestoltes que es passejava d’aquella fila per totes les cases de la ciutat. Van començar a ballar, disfressar-se, cridar, saltar, fer xerinola. I cada dia per reposar forces, treien tot el que tenien a la nevera i al carrer s’ho menjaven o ho escampaven
La senyora Quaresma (a la que no li agradaven els saraus) es queixava i deia per a sí:
“Rieu, rieu
mengeu i gasteu,
que quan tingueu buida la nevera
a mi em plorareu.”
Un dia en Carnestoltes volia burlar-se de la senyora Quaresma, va pujar el turó que els separaven, i , amb la panxa plena que tenia de menjar 7 dies seguits,se’n va encaminar, però va relliscar i va caure i de plena que tenia la panxa va fer un pet com un gla.
La gent corria espantada cap al turó de la senyora Quaresma a veure què havia passat, però només van veure fum, cendra i una olor fastigosa.
Aprofitant que allà hi era tota la ciutat congregada va sortir al seu balcó i la senyora Quaresma amb la seva veu de vella xaruga va cridar:
“Mireu el que passa
si feu tanta disbauxa
A més ,sabeu que teniu les neveres buides
i els supermercats tancats?
Ara no teniu menjar,
només jo controlo els queviures,
si tenir voleu el meu dinar
haureu de deixar de riure,
tantes setmanes com cames tinc”
Un dels amics d’en Carnestoltes va dir amb una mica d’ironia, que no importava, només serien dues setmanes.
Però la Senyora Quaresma es va aixecar la faldilla i va dir:
”En tinc set de cames
quina gana que passareu.”
Tothom va marxar a casa trist, i cada setmana per ordre de la senyora Quaresma es donava un trosset de pa i mitja arengada.
Fins que un dia per aquells boscos va arribar una noia jove, preciosa. Primavera li deien i els ocells li refilaven pel camí, i les plantes la saludaven i fruits li donaren. Tenia una veu enlluernadora que il·luminava amb bon humor i desfeia totes les gelades, inclosos els cors de gel d’algunes persones com la senyora Quaresma, que finalment es va fondre del tot .
Amb la cistella plena de fruites molt bones cantà a la gent de la ciutat:
“La Prima vera ja és aquí
ben amanida i amb moltes fruites
La Prima vera ja és aquí
ja no us heu de redimir.
Ja podeu venir a menjar,
les meves fruites, les meves fruites
Ja podeu venir a menjar,
a saltar,cantar i ballar.”
